GOYA
Francisco de Goya i Lucientes, va ser un destacat pintor i gravador espanyol, que va nàixer en Fuendetodos, província de Saragossa, el 30 de març de 1746 i va morir a Bordeus, França, el 16 d'abril de 1828.
Goya inicia el seu aprenentatge al taller de Luzán a Saragossa. Viatja a Madrid en dues ocasions per aspirar a les beques que concedia l'acadèmia per estudiar a roma, però fracassa.
Goya marxa a Itàlia al seu càrrec i allà aprèn la tècnica del fresc.
De nou a Espanya, pinta una volta per al Pilar de Saragossa.
En 1773 es trasllada a Madrid on va casar amb Josefina Bayeu, germana de francisco Bayeu, pintor de cambra de Carles III, el que li facilités des de 1775 el seu accés a la real fàbrica de tapissos de santa barbara, on treballés com cartinista mes de 20 anys, encara que de forma no continuada.
En els primers cartrons predominaran les escenes de composició simple, els temes seran amables, populars, tocats amb ironia, gràcia i humor rococó, la factura serà acabada, el costumisme acadèmic, els tons: vermells, grisos ...
Goya, al llarg de la seva vida no va reconèixer més mestres que a Rembrandt, Velázquez i Naturalezu.
A poc a poc els seus cartrons s'aniran fent més elaborats. Les composicions més complexes, mes transparències i subtileses en els detalls del que impliqués les contínues protestes dels teixidors.
En 1780 Goya, era ja un artista de certa fama i és rebut com a membre de l'acadèmia.
Aviat Goya aconseguís gran predicament en la cort i comença a freqüentar el cercle de l'infant don Luis que va ser protector d'artistes. "La família de l'infant don Luis".
De l'prestigi assolit per Goya en aquests anys és testimoni l'accés, en 1786 a càrrec del pintor del rei, el que es traduirà en prosperitat econòmica. "Retrat de Carles III".
En 1788 mor Carles III i puja Carles IV, que li nomena pintor de cambra iniciant-se l'esplèndida sèrie de retrats de família reial.
Entre 1792-1793 es va donar la gran malaltia que li va posar a la vora de la mort i li deixo definitivament sord. El mal deixés forts petjades en el seu caràcter i en la seva obra que tornés més subjectiva. Goya es torna desconfiat i observador. La sordesa li portés a l'aïllament ia la introspecció. Goya no encaixo el cop amb resignació sinó que es rebel·la i dóna curs a la seva imaginació. La tècnica en què podrà desfogar serà el gravat.
Així realitzés entre 1793-1796 la sèrie dels capritxos.
En 1795 és nomenat director de la real acadèmia de sant Ferran, càrrec del que dimitirà en 1797 acusa de la seva sordesa.
És en els dibuixos i gravats on mostra una espontaneïtat i sinceritat superiors. En aquests capritxos veiem al Goya mes il·lustrat, deixant anar una amarga sàtira contra la societat espanyola. Ens mostra un món on la fantasia i la realitat es fusionen amb gran esperit crític. Cada gravat porta una llegenda que explica irònicament el contingut. Aborda el tema de la inquisició, la bruixeria, la censura, la superstició ... en ser posats a la venda no van tenir massa èxit per massa revulsius. Són un precedent del surrealisme. En 1803 per temor a la inquisició Goya regala Carles IV les planxes i exemplars que li quedaven per quedar a cobert de les acusacions.
Des 1799 és nomenat primer pintor de cambra, arribant així a una de les seves obres mestres "la família de Carles IV" 1800. Quadre anomenat pel retrat de tots junts. En aquesta obra trenca el retrat amanerat, artificial i teatral per un mes espontani.
A partir de 1808 vam assistir a l'etapa més conflictiva de la història d'Espanya viscuda per Goya com a testimoni d'excepció. Gairebé res sabem de la seva actitud davant els esdeveniments que van precedir a la guerra.
La invasió francesa va situar al nostre artista davant una tremenda disjuntiva.
En el pla ideològic Goya simpatitzava amb els principis que havien cristal·litzat després de la revolució, però no pot oblidar-se de les contradiccions que ofereix la política napoleònica. La llibertat no té sentit si s'imposa mitjançant exèrcits d'ocupació. Això intensifiqués encara més la seva veta pessimista i crítica. Els il·lustrats francesos són els que ara envaeixen amb violència seu país. Goya, que juro acatament al rei intrús que retrat a José bonaparte va saber compaginar aquesta actitud de submissió amb un distanciament efectiu de la cosa publica. La seva profunda vivència de la tragèdia apareixerà en una sèrie de gravats.
Els desastres de la guerra, on plasmés una Espanya esquinçada, al marge de tota motivació ideològica. A part d'aquests desastres, els testimonis deixats per Goya d'aquesta època seran patètics: dibuixos, esbossos i teles carregats de força expressiva.
Els desastres: ja no són fantasies com els capricis sinó l'horror, la realitat vista i viscuda. L'artista se sent obligat a donar testimoni de la tragèdia col·lectiva. Fins llavors la guerra havia estat representada com una cosa bell. Goya ens l'ha de presentar com un cúmul de tragèdies. No li interessa la seva vessant heroica sinó la seva incidència sobre el poble: la fam, la por, la mort. Goya no adoptarà una posició partidista o patriotera. No veu la guerra com un assumpte on els papers entre bons i dolents estiguin ben repartits. El que censura és la guerra a si, vingui d'on vingui.
Quan les tropes de napoleó abandonen Espanya el 1814, ocupant el tron Ferran VII (el qual Goya retratés amb escassa simpatia), Goya se sent vell i defraudat pel gir que pren la política. Derogada la constitució de Cadis, perseguits nombrosos amics per alliberar-los, encara que es resol favorable seu expedient de depuració, es veu distanciant de la cort.
En el període comprès entre 1814-1816, Goya torna al gravat, aquesta vegada amb la seva sèrie Tauromaquia. La tauromàquia és en el conjunt de l'obra de Goya com una mena de parèntesi feliç entre el dramatisme dels desastres i el misteri dels Disbarats.
És segur que el 1820 Goya va rebre amb alegria la volta al sistema constitucional, tot i que patirà cert desencís per la inestabilitat que es desenvolupament durant el trienni. D'aquesta època tenim una nova sèrie de gravats.
Passat del trienni, temorós de la ferotge repressió organitzada per Fernando VII, va estar refugiat tres mesos a casa d'un amic i dono la "cinquena" al seu nét. Passat el perill, sent la necessitat de fugir d'aquest ambient.
En 1824, per abandonar Espanya posa com a pretext la necessitat de prendre les aigües del balneari francès de Plomiers, però en comptes de dirigir-se cap allà després d'un breu pas per parís es dirigeix cap a Bordeus. Allà s'instal·la amb leocadia i els fills d'aquesta que l'acompanyessin els últims anys de la seva vida.
En 1826 va fer una fugaç estada cap a Madrid on solucionés els seus assumptes de jubilació com a pintor de cambra, el que es va resoldre amb gran generositat. Vicente López ho retratarà enèrgic i vivaç als 80 anys.
Entre 1825-1827 va realitzar la sèrie de litografies "els cors de bordeus", com reprenent temes de la seva joventut, enyorant potser els costums del seu país. Comparant amb el seu tauromàquia, ara es perd el dramatisme a favor de la vivacitat.
Murrio en 1828 en Bordeus. Fruit de les seves últim anys a França on no va parar de pintar són una sèrie de dibuixos, gravats i pintures que revelen la seva capacitat d'obrir-se a noves tècniques i estils, intuïtivament.
El 1900 va arribar el seu cadàver, decapitat, a Madrid, per ser enterrat a Sant Antoni de la Florida.
Goya inicia el seu aprenentatge al taller de Luzán a Saragossa. Viatja a Madrid en dues ocasions per aspirar a les beques que concedia l'acadèmia per estudiar a roma, però fracassa.
Goya marxa a Itàlia al seu càrrec i allà aprèn la tècnica del fresc.
De nou a Espanya, pinta una volta per al Pilar de Saragossa.
En 1773 es trasllada a Madrid on va casar amb Josefina Bayeu, germana de francisco Bayeu, pintor de cambra de Carles III, el que li facilités des de 1775 el seu accés a la real fàbrica de tapissos de santa barbara, on treballés com cartinista mes de 20 anys, encara que de forma no continuada.
En els primers cartrons predominaran les escenes de composició simple, els temes seran amables, populars, tocats amb ironia, gràcia i humor rococó, la factura serà acabada, el costumisme acadèmic, els tons: vermells, grisos ...
Goya, al llarg de la seva vida no va reconèixer més mestres que a Rembrandt, Velázquez i Naturalezu.
A poc a poc els seus cartrons s'aniran fent més elaborats. Les composicions més complexes, mes transparències i subtileses en els detalls del que impliqués les contínues protestes dels teixidors.
En 1780 Goya, era ja un artista de certa fama i és rebut com a membre de l'acadèmia.
Aviat Goya aconseguís gran predicament en la cort i comença a freqüentar el cercle de l'infant don Luis que va ser protector d'artistes. "La família de l'infant don Luis".
De l'prestigi assolit per Goya en aquests anys és testimoni l'accés, en 1786 a càrrec del pintor del rei, el que es traduirà en prosperitat econòmica. "Retrat de Carles III".
En 1788 mor Carles III i puja Carles IV, que li nomena pintor de cambra iniciant-se l'esplèndida sèrie de retrats de família reial.
Entre 1792-1793 es va donar la gran malaltia que li va posar a la vora de la mort i li deixo definitivament sord. El mal deixés forts petjades en el seu caràcter i en la seva obra que tornés més subjectiva. Goya es torna desconfiat i observador. La sordesa li portés a l'aïllament ia la introspecció. Goya no encaixo el cop amb resignació sinó que es rebel·la i dóna curs a la seva imaginació. La tècnica en què podrà desfogar serà el gravat.
Així realitzés entre 1793-1796 la sèrie dels capritxos.
En 1795 és nomenat director de la real acadèmia de sant Ferran, càrrec del que dimitirà en 1797 acusa de la seva sordesa.
És en els dibuixos i gravats on mostra una espontaneïtat i sinceritat superiors. En aquests capritxos veiem al Goya mes il·lustrat, deixant anar una amarga sàtira contra la societat espanyola. Ens mostra un món on la fantasia i la realitat es fusionen amb gran esperit crític. Cada gravat porta una llegenda que explica irònicament el contingut. Aborda el tema de la inquisició, la bruixeria, la censura, la superstició ... en ser posats a la venda no van tenir massa èxit per massa revulsius. Són un precedent del surrealisme. En 1803 per temor a la inquisició Goya regala Carles IV les planxes i exemplars que li quedaven per quedar a cobert de les acusacions.
Des 1799 és nomenat primer pintor de cambra, arribant així a una de les seves obres mestres "la família de Carles IV" 1800. Quadre anomenat pel retrat de tots junts. En aquesta obra trenca el retrat amanerat, artificial i teatral per un mes espontani.
A partir de 1808 vam assistir a l'etapa més conflictiva de la història d'Espanya viscuda per Goya com a testimoni d'excepció. Gairebé res sabem de la seva actitud davant els esdeveniments que van precedir a la guerra.
La invasió francesa va situar al nostre artista davant una tremenda disjuntiva.
En el pla ideològic Goya simpatitzava amb els principis que havien cristal·litzat després de la revolució, però no pot oblidar-se de les contradiccions que ofereix la política napoleònica. La llibertat no té sentit si s'imposa mitjançant exèrcits d'ocupació. Això intensifiqués encara més la seva veta pessimista i crítica. Els il·lustrats francesos són els que ara envaeixen amb violència seu país. Goya, que juro acatament al rei intrús que retrat a José bonaparte va saber compaginar aquesta actitud de submissió amb un distanciament efectiu de la cosa publica. La seva profunda vivència de la tragèdia apareixerà en una sèrie de gravats.
Els desastres de la guerra, on plasmés una Espanya esquinçada, al marge de tota motivació ideològica. A part d'aquests desastres, els testimonis deixats per Goya d'aquesta època seran patètics: dibuixos, esbossos i teles carregats de força expressiva.
Els desastres: ja no són fantasies com els capricis sinó l'horror, la realitat vista i viscuda. L'artista se sent obligat a donar testimoni de la tragèdia col·lectiva. Fins llavors la guerra havia estat representada com una cosa bell. Goya ens l'ha de presentar com un cúmul de tragèdies. No li interessa la seva vessant heroica sinó la seva incidència sobre el poble: la fam, la por, la mort. Goya no adoptarà una posició partidista o patriotera. No veu la guerra com un assumpte on els papers entre bons i dolents estiguin ben repartits. El que censura és la guerra a si, vingui d'on vingui.
Quan les tropes de napoleó abandonen Espanya el 1814, ocupant el tron Ferran VII (el qual Goya retratés amb escassa simpatia), Goya se sent vell i defraudat pel gir que pren la política. Derogada la constitució de Cadis, perseguits nombrosos amics per alliberar-los, encara que es resol favorable seu expedient de depuració, es veu distanciant de la cort.
En el període comprès entre 1814-1816, Goya torna al gravat, aquesta vegada amb la seva sèrie Tauromaquia. La tauromàquia és en el conjunt de l'obra de Goya com una mena de parèntesi feliç entre el dramatisme dels desastres i el misteri dels Disbarats.
És segur que el 1820 Goya va rebre amb alegria la volta al sistema constitucional, tot i que patirà cert desencís per la inestabilitat que es desenvolupament durant el trienni. D'aquesta època tenim una nova sèrie de gravats.
Passat del trienni, temorós de la ferotge repressió organitzada per Fernando VII, va estar refugiat tres mesos a casa d'un amic i dono la "cinquena" al seu nét. Passat el perill, sent la necessitat de fugir d'aquest ambient.
En 1824, per abandonar Espanya posa com a pretext la necessitat de prendre les aigües del balneari francès de Plomiers, però en comptes de dirigir-se cap allà després d'un breu pas per parís es dirigeix cap a Bordeus. Allà s'instal·la amb leocadia i els fills d'aquesta que l'acompanyessin els últims anys de la seva vida.
En 1826 va fer una fugaç estada cap a Madrid on solucionés els seus assumptes de jubilació com a pintor de cambra, el que es va resoldre amb gran generositat. Vicente López ho retratarà enèrgic i vivaç als 80 anys.
Entre 1825-1827 va realitzar la sèrie de litografies "els cors de bordeus", com reprenent temes de la seva joventut, enyorant potser els costums del seu país. Comparant amb el seu tauromàquia, ara es perd el dramatisme a favor de la vivacitat.
Murrio en 1828 en Bordeus. Fruit de les seves últim anys a França on no va parar de pintar són una sèrie de dibuixos, gravats i pintures que revelen la seva capacitat d'obrir-se a noves tècniques i estils, intuïtivament.
El 1900 va arribar el seu cadàver, decapitat, a Madrid, per ser enterrat a Sant Antoni de la Florida.
Comentarios
Publicar un comentario