GUERRA DE LA INDEPENDÈNCIA: 1808-1814
GUERRA DE LA INDEPENDÈNCIA: 1808-1814
CAUSES
- El nomenament de Josep Bonaparte com a rei d'Espanya, després de les renúncies de Baiona (5 i 6 de Maig) provoca dubtes en la burguesia espanyola i el consell de Castella es debat entre l'acatament al nou rei o l'oposició.
- Però és la situació de precarietat i explotació que sofria la classe obrera espanyola i principalment el malestar provocat per la presència de l'exèrcit francès, el detonant per l'insurrecció duta a terme pel proletariat espanyol.
INICI
- La guerra comença el 2 de Maig de 1808 amb la rebel·lió del poble madrileny contra l'exèrcit francès, quan els soldats pretenien portar-se a la força del palau reial a l'infant Francesc de Paula (fill de Carles IV) amb destinació a Baiona.
- La duresa de la repressió francesa dirigida pel Mariscal Murat, que mana afusellar a tots els que han participat o es mostren contraris al seu exèrcit, juntament amb les notícies de l'heroisme de militars (tinents Daoiz i Velarde) i poble de Madrid van a difondre en els dies següents i l'aixecament aviat es generalitza. La rebel·lió s'estén per les dues Castelles, Extremadura, Andalusia i altres punts del territori nacional.
CARACTERÍSTIQUES
1) A mesura que es generalitza l'ocupació francesa, sorgeixen en diverses ciutats espanyoles les juntes ciutadanes, d'elecció popular. D'elles surten les juntes provincials (supremes), que assumiran la sobirania en absència del rei, segrestat per Napoleó i actuen com a representants de l'estat sobirà, menyspreant les ordres del desprestigiat consell de Castella, sotmès als francesos.
Estan formades per militars, clergues, nobles i propietaris locals que no col·laboren amb els francesos.
Organitzen des d'un primer moment la resistència i la defensa del territori davant dels francesos.
Al setembre de 1808 per dirigir i coordinar l'acció de les juntes es constitueix a Aranjuez la junta central, presidida per l'ancià Floridablanca; a l'any següent va traslladar-se a Sevilla i finalment a Cadis, fugint de l'exèrcit francès. El 1810 cedeix el seu poder a una regència de 5 membres, fins a la tornada de Ferran VII.
2) Però la Guerra de la Independència no és una guerra dirigida per les institucions estatals, sinó que és una guerra d'alliberament nacional, en la qual el poble participa activament a través de les guerrilles i dels llocs:
· És una guerra de guerrilles o total en què tot val (enverinar els aliments, posar bombes, matar cavalls, assaltar per sorpresa), mentre que durant el dia els guerrillers es barregen amb la població.
· En els llocs de les ciutats, la població resisteix heroicament durant mesos el setge de l'exèrcit francès que impedeix el proveïment i ataca constantment, com el de Girona o el de Saragossa on una dona, Agustina d'Aragó, es va posar al capdavant de la resistència per animar amb el seu exemple als habitants d'aquesta ciutat.
3) Mitjançant aquesta guerra total, Espanya va poder resistir el setge d'un gran exèrcit al qual no hauria pogut vèncer a camp obert, ja que l'exèrcit napoleònic era més nombrós (250.000 soldats enfront dels 100.000 espanyols), els seus comandaments estaven més organitzats, es movia fàcilment i comptava amb millor armament, però que només era amo del terreny en el qual estava situat en cada moment.
4) Es produeix una diversitat ideològica, que s'anirà multiplicant al llarg del s.XIX
A- Per una banda hi ha els partidaris de la reforma (intel·lectuals, professions liberals, metges, advocats, burgesos, comerciants i grans artesans), que s'adonen que la modernització d'Espanya no s'aconseguirà amb la tornada de Carles IV, encara que no conceben la reforma de la mateixa manera.
1- Jovellanistas o vells il·lustrats, defensors del reformisme borbònic dins del despotisme il·lustrat. Aturar ells la sobirania correspon al rei i són partidaris d'unes corts formades pels tres estaments tradicionals (noblesa, clergat, poble).
2- Liberals: Influïts per la Revolució Francesa són partidaris de la divisió de poders; de la sobirania nacional; d'una cambra de diputats i de recollir totes les bases de la reforma en una constitució. Seran els triomfadors de les Corts de Cadis.
3- Afrancesats: pensen que el Bonapartisme pot dur a terme la renovació, sense els perills de la Revolució Francesa. Membres de l'aristocràcia, alt clergat i funcionaris. Accepten les renúncies de Baiona i a Josep I Bonaparte, com a rei d'Espanya.
B- Partidaris de l'Espanya tradicional. Són els absolutistes que somien amb l'Espanya imperial dels Àustries. Van aparèixer amb Carles IV i adquiriran un gran pes amb Ferran VII.
5) Tot i la diversitat ideològica, absolutistes, jovellanistas i liberals s'uneixen per expulsar l'invasor, són els patriotes, que s'enfrontaren a més als afrancesats que van col·laborar amb José Bonaparte, pel que seran perseguits en acabar la guerra, veient-se obligats a emigrar a França.
6) En el desenvolupament de la guerra van tenir un destacat protagonisme les tropes britàniques al comandament del general Wellington.
ETAPES DE LA GUERRA
1) Ocupació i aixecament:
- Malgrat l'elevat nombre de tropes arribades a Espanya, França desisteix d'una ràpida conquesta per la reacció popular (llocs de Saragossa i Girona).
- En un intent per controlar les rutes de l'altiplà cap als ports del sud, inicia l'exèrcit francès la invasió d'Andalusia, però les tropes espanyoles dirigides pel general Castaños vencen en la batalla de Bailèn (1808), en la que suposa la principal victòria d'un exèrcit organitzat.
- Els francesos abandonen Madrid i el propi emperador va a Espanya.
2) Predomini francès:
- Durant l'any 1809 es produeix una ofensiva francesa i capitulen Saragossa i Madrid: triomf hispà-anglès a Talavera i derrota a Ocaña.
- En començar 1810, el territori peninsular està pràcticament ocupat, excepte Lisboa, algunes zones gallegues i Cadis.
- Els escamots adquireixen una gran importància destacant els seus caps com Francisco Espoz i Mina, Juan Martín Díaz "El entestat" i el capellà Merino.
3) Ofensiva hispano-anglesa:
- Des de Portugal i coincidint amb la campanya i derrota francesa a Rússia (1812-1813) que obliga a l'exèrcit francès a reduir la seva presència a Espanya (en 1813 només quedaven 100.000 homes). Comença l'ofensiva de l'exèrcit hispà-anglès que empenyen els francesos en la seva retirada.
- Després dels èxits de Vitòria i San Marcial (prop d'Irun) (1813) on té una gran participació el general Wellington, les tropes franceses i José Bonaparte, abandonen Espanya, i fins i tot els aliats entren en territori francès. Suposa la fi de la guerra i la tornada de Ferran VII, al qual Napoleó allibera i torna la corona d'Espanya.
BALANÇ D'UN CONFLICTE
Les conseqüències afecten tots els aspectes de la vida nacional.
- La guerra va produir danys desconeguts fins llavors en:
· Pèrdues demogràfiques (un milió de morts).
· Abandonament de les terres de cultiu.
· Destrucció de camins, ponts i indústries (moltes vegades pels mateixos anglesos, per evitar futures competències).
· Es van perdre els avanços del s.XVIII i el país es va sumir en la ruïna.
- El patrimoni històric-artístic, especialment el de l'Església va patir quantioses pèrdues, espolis i destruccions. Els mariscals francesos es van portar a França nombroses obres d'art, documents i manuscrits valuosos, que només seran retornats en una petita part.
- És una guerra molt cruel com ho reflecteixen els gravats de Goya "Desastres de la guerra", el que provocarà efectes morals i psicològics.
- Els afrancesats que segueixen al rei Josep a l'exili, provoquen amb la seva marxa una greu pèrdua, ja que és una emigració d'intel·lectuals, artistes i funcionaris de gran vàlua.
- La guerra alimenta el sentiment patriòtic, utilitzat moltes vegades per la ideologia més reaccionària i conservadora, enfront de la influència externa.
- La tradició guerrillera s'assenta en les zones rurals en forma "de partides" que es llançaran a la lluita a favor de liberals o absolutistes durant el regnat de Ferran VII és una forma de vida.
- Apareix el cabdillisme representat pels caps militars i guerrillers. Es caracteritza per l'individualisme i el menyspreu per la legalitat constituïda. Ressorgirà en molts moments de la vida espanyola.
- L'element militar veu reforçada la seva participació en la vida política, de manera que al llarg del s.XIX intervindrà per mitjà dels "pronunciaments militars" i la presa de poder d'un general, a favor o en contra d'una o altra tendència política.
- Les juntes de criolls formades a Amèrica, precipitaran el pas a la independència, ja que a més del domini econòmic, aspiren al control polític que havia estat competència exclusiva dels peninsulars.
CAUSES
- El nomenament de Josep Bonaparte com a rei d'Espanya, després de les renúncies de Baiona (5 i 6 de Maig) provoca dubtes en la burguesia espanyola i el consell de Castella es debat entre l'acatament al nou rei o l'oposició.
- Però és la situació de precarietat i explotació que sofria la classe obrera espanyola i principalment el malestar provocat per la presència de l'exèrcit francès, el detonant per l'insurrecció duta a terme pel proletariat espanyol.
INICI
- La guerra comença el 2 de Maig de 1808 amb la rebel·lió del poble madrileny contra l'exèrcit francès, quan els soldats pretenien portar-se a la força del palau reial a l'infant Francesc de Paula (fill de Carles IV) amb destinació a Baiona.
- La duresa de la repressió francesa dirigida pel Mariscal Murat, que mana afusellar a tots els que han participat o es mostren contraris al seu exèrcit, juntament amb les notícies de l'heroisme de militars (tinents Daoiz i Velarde) i poble de Madrid van a difondre en els dies següents i l'aixecament aviat es generalitza. La rebel·lió s'estén per les dues Castelles, Extremadura, Andalusia i altres punts del territori nacional.
CARACTERÍSTIQUES
1) A mesura que es generalitza l'ocupació francesa, sorgeixen en diverses ciutats espanyoles les juntes ciutadanes, d'elecció popular. D'elles surten les juntes provincials (supremes), que assumiran la sobirania en absència del rei, segrestat per Napoleó i actuen com a representants de l'estat sobirà, menyspreant les ordres del desprestigiat consell de Castella, sotmès als francesos.
Estan formades per militars, clergues, nobles i propietaris locals que no col·laboren amb els francesos.
Organitzen des d'un primer moment la resistència i la defensa del territori davant dels francesos.
Al setembre de 1808 per dirigir i coordinar l'acció de les juntes es constitueix a Aranjuez la junta central, presidida per l'ancià Floridablanca; a l'any següent va traslladar-se a Sevilla i finalment a Cadis, fugint de l'exèrcit francès. El 1810 cedeix el seu poder a una regència de 5 membres, fins a la tornada de Ferran VII.
2) Però la Guerra de la Independència no és una guerra dirigida per les institucions estatals, sinó que és una guerra d'alliberament nacional, en la qual el poble participa activament a través de les guerrilles i dels llocs:
· És una guerra de guerrilles o total en què tot val (enverinar els aliments, posar bombes, matar cavalls, assaltar per sorpresa), mentre que durant el dia els guerrillers es barregen amb la població.
· En els llocs de les ciutats, la població resisteix heroicament durant mesos el setge de l'exèrcit francès que impedeix el proveïment i ataca constantment, com el de Girona o el de Saragossa on una dona, Agustina d'Aragó, es va posar al capdavant de la resistència per animar amb el seu exemple als habitants d'aquesta ciutat.
3) Mitjançant aquesta guerra total, Espanya va poder resistir el setge d'un gran exèrcit al qual no hauria pogut vèncer a camp obert, ja que l'exèrcit napoleònic era més nombrós (250.000 soldats enfront dels 100.000 espanyols), els seus comandaments estaven més organitzats, es movia fàcilment i comptava amb millor armament, però que només era amo del terreny en el qual estava situat en cada moment.
4) Es produeix una diversitat ideològica, que s'anirà multiplicant al llarg del s.XIX
A- Per una banda hi ha els partidaris de la reforma (intel·lectuals, professions liberals, metges, advocats, burgesos, comerciants i grans artesans), que s'adonen que la modernització d'Espanya no s'aconseguirà amb la tornada de Carles IV, encara que no conceben la reforma de la mateixa manera.
1- Jovellanistas o vells il·lustrats, defensors del reformisme borbònic dins del despotisme il·lustrat. Aturar ells la sobirania correspon al rei i són partidaris d'unes corts formades pels tres estaments tradicionals (noblesa, clergat, poble).
2- Liberals: Influïts per la Revolució Francesa són partidaris de la divisió de poders; de la sobirania nacional; d'una cambra de diputats i de recollir totes les bases de la reforma en una constitució. Seran els triomfadors de les Corts de Cadis.
3- Afrancesats: pensen que el Bonapartisme pot dur a terme la renovació, sense els perills de la Revolució Francesa. Membres de l'aristocràcia, alt clergat i funcionaris. Accepten les renúncies de Baiona i a Josep I Bonaparte, com a rei d'Espanya.
B- Partidaris de l'Espanya tradicional. Són els absolutistes que somien amb l'Espanya imperial dels Àustries. Van aparèixer amb Carles IV i adquiriran un gran pes amb Ferran VII.
5) Tot i la diversitat ideològica, absolutistes, jovellanistas i liberals s'uneixen per expulsar l'invasor, són els patriotes, que s'enfrontaren a més als afrancesats que van col·laborar amb José Bonaparte, pel que seran perseguits en acabar la guerra, veient-se obligats a emigrar a França.
6) En el desenvolupament de la guerra van tenir un destacat protagonisme les tropes britàniques al comandament del general Wellington.
ETAPES DE LA GUERRA
1) Ocupació i aixecament:
- Malgrat l'elevat nombre de tropes arribades a Espanya, França desisteix d'una ràpida conquesta per la reacció popular (llocs de Saragossa i Girona).
- En un intent per controlar les rutes de l'altiplà cap als ports del sud, inicia l'exèrcit francès la invasió d'Andalusia, però les tropes espanyoles dirigides pel general Castaños vencen en la batalla de Bailèn (1808), en la que suposa la principal victòria d'un exèrcit organitzat.
- Els francesos abandonen Madrid i el propi emperador va a Espanya.
2) Predomini francès:
- Durant l'any 1809 es produeix una ofensiva francesa i capitulen Saragossa i Madrid: triomf hispà-anglès a Talavera i derrota a Ocaña.
- En començar 1810, el territori peninsular està pràcticament ocupat, excepte Lisboa, algunes zones gallegues i Cadis.
- Els escamots adquireixen una gran importància destacant els seus caps com Francisco Espoz i Mina, Juan Martín Díaz "El entestat" i el capellà Merino.
3) Ofensiva hispano-anglesa:
- Des de Portugal i coincidint amb la campanya i derrota francesa a Rússia (1812-1813) que obliga a l'exèrcit francès a reduir la seva presència a Espanya (en 1813 només quedaven 100.000 homes). Comença l'ofensiva de l'exèrcit hispà-anglès que empenyen els francesos en la seva retirada.
- Després dels èxits de Vitòria i San Marcial (prop d'Irun) (1813) on té una gran participació el general Wellington, les tropes franceses i José Bonaparte, abandonen Espanya, i fins i tot els aliats entren en territori francès. Suposa la fi de la guerra i la tornada de Ferran VII, al qual Napoleó allibera i torna la corona d'Espanya.
BALANÇ D'UN CONFLICTE
Les conseqüències afecten tots els aspectes de la vida nacional.
- La guerra va produir danys desconeguts fins llavors en:
· Pèrdues demogràfiques (un milió de morts).
· Abandonament de les terres de cultiu.
· Destrucció de camins, ponts i indústries (moltes vegades pels mateixos anglesos, per evitar futures competències).
· Es van perdre els avanços del s.XVIII i el país es va sumir en la ruïna.
- El patrimoni històric-artístic, especialment el de l'Església va patir quantioses pèrdues, espolis i destruccions. Els mariscals francesos es van portar a França nombroses obres d'art, documents i manuscrits valuosos, que només seran retornats en una petita part.
- És una guerra molt cruel com ho reflecteixen els gravats de Goya "Desastres de la guerra", el que provocarà efectes morals i psicològics.
- Els afrancesats que segueixen al rei Josep a l'exili, provoquen amb la seva marxa una greu pèrdua, ja que és una emigració d'intel·lectuals, artistes i funcionaris de gran vàlua.
- La guerra alimenta el sentiment patriòtic, utilitzat moltes vegades per la ideologia més reaccionària i conservadora, enfront de la influència externa.
- La tradició guerrillera s'assenta en les zones rurals en forma "de partides" que es llançaran a la lluita a favor de liberals o absolutistes durant el regnat de Ferran VII és una forma de vida.
- Apareix el cabdillisme representat pels caps militars i guerrillers. Es caracteritza per l'individualisme i el menyspreu per la legalitat constituïda. Ressorgirà en molts moments de la vida espanyola.
- L'element militar veu reforçada la seva participació en la vida política, de manera que al llarg del s.XIX intervindrà per mitjà dels "pronunciaments militars" i la presa de poder d'un general, a favor o en contra d'una o altra tendència política.
- Les juntes de criolls formades a Amèrica, precipitaran el pas a la independència, ja que a més del domini econòmic, aspiren al control polític que havia estat competència exclusiva dels peninsulars.
Comentarios
Publicar un comentario